Les ajudes del Consistori 1999-2003 (Miquel Riera) foren un baló d'oxìgen per l'Alberg de Manacor. Des de l’inici de de la posada en marxa de l’Alberg els anys 90 del segle passat havíem tingut converses amb els regidors municipals de les legislatures que es celebren cada quatre anys. El tema era si entrava dins els projectes socials de l’Ajuntament l’ajuda, conveni, concert o qualque tipus de recolzament per la Fundació Trobada.

Sabíem que per part de la Parròquia de Nostra Sra. dels Dolores hi havia hagut intents d’habilitar un habitatge, que ho tenien ullat, per persones que es trobessin transitòriament sense sostre, però sense la intenció de crear un infraestructura més o menys sòlida d’acollida nocturna amb una projecció de futur. Mai passaren de les bones intencions, no es sap si per manca de suport econòmic de les Administracion Públiques o perquè l'habitatge no reunia les condicions mìnimes del servei.

La resposta de l’Ajuntament era la següent: “és un servei que no entra dins el nostres projectes i les vegades que qualque ciutadà ha demanat aqueix servei l’hi paguem el bitllet de tren perquè s’aculli als albergs de Palma”. O bé, aquesta altra: “en tot cas nosaltres atendríem als ciutadans que es trobessin en aquesta situació si son residents de Manacor, però no d’altres indrets”.

Aquesta posició es mantingué fins l’any 1999 en que el regidor d’afers socials de la nova legislatura Miquel Vives aconseguí que l’Ajuntament s'impliqués amb l’Alberg amb una doble ajuda: es podia anar a buscar les racions de sopar pels usuaris de l’Alberg de forma gratuïta al Centre Assistencial, que gestionaven les monges de la Caritat, aleshores l’únic servei d’atenció mèdica que estava situat a la carretera de Palma al mateix solar de l’actual Residència de la Tercera Edat.

Una anècdota curiosa d’aquella època fa referència a un ofici que arribà a la Fundació des dels Serveis Socials de l’Ajuntament que deia poc més o manco això: “Les carmanyoles (fiambreras) que vostès empren per anar a buscar les racions de sopar al Centre Assistencial no estan ben netejades, procurin corregir aquesta deficiència”. No és una excusa, però la neteja la feien els mateixos usuaris-voluntaris i es comprensible que les carmanyoles escapessin del control.

La segona ajuda que el Consistori de la legislatura 1999-2003 va esser una modestíssima subvenció anual durant quatre anys que ajudava a cobrir les despeses de llum, aigua, telèfon, articles de neteja i poca cosa més i que, com era preceptiu, s’havia de justificar escrupolosament.

El nou Consistori sorgit de les eleccions de 2003, (Pastor) als pocs dies de la presa de possessió ja comunicaren que la subvenció no es renovaria: “s'han d’optimitzar els recursos”, fou l’escarit argument. Qualsevol pot entendre que els recursos destinats a ajudar als qui no tenen habitatge, ni família, ni feina són els òptims perquè atenen les necessitats bàsiques dels mes desfavorits, pero el nou regidor de serveis socials va entendre que els recursos s'havien d'optimizar d'una altra manera.

En qualsevol cas, l’ajuda de l’Ajuntament de Manacor del quadrienni esmentat foren un baló d'oxigen després de quasi una dècada de suport exclusiu de l’Alberg per part del Patrons de la Fundació i de les ajudes o donatius esporàdics dels benefactors que aportaven donatius en espècie i complements per els desdejunis matinals i per a la neteja personal dels usuaris.

Al marge de que les ajudes públiques provinguin de la sensibilitat social del Govern Municipal de torn o del regidor de serveis socials corresponent, des d’aquí el més sincer reconeixement i profund agraïment al Consistori d’aquella legislatura.