No sé per què Déu, Buda, Alá, la Vida, l’Univers, o sia quin sia el nom...
Les persones sense sostre tenen una mortalitat entre 3 i 4 vegades superior a la de la població general i l’esperança de vida d’aquestes se situa entre els 42 i els 52 anys, aproximadament 30 menys que la resta de la població
Llur d’una mirada curiosa, me vaig apropar perquè sospitava el que semblava ja inevitable, era un usuari de l’alberg de la Fundació Trobada. I el diagnòstic era poc esperançador. Vos podria donar dades, moltíssimes dades.
AGENCIA MANACORNOTICIAS 06/10/2016 - 01:34:00
Sóc professora de filosofia a batxillerat i també professora de ioga, però el que m’ha canviat la vida ha sigut treballar a l’alberg perquè m’ha donat l’oportunitat de veure i entendre això, m’ha permès conèixer persones.

Parla la directora del Albergue: “NO HI HA CAP DIFERÈNCIA”. Sóc la directora de la Fundació Trobada, el principal projecte de la qual és l’alberg de persones sense sostre. Hi treballo des del 2009 i me va canviar la vida, me va canviar la manera de veure el món. Fa uns dies, prenia una infusió amb una amiga a una terrassa d’una cafeteria. En un instant, vàrem poder comprovar com arribava una ambulància i un cotxe de policia a pocs metres de distància. Llur d’una mirada curiosa, me vaig apropar perquè sospitava el que semblava ja inevitable, era un usuari de l’alberg de la Fundació Trobada. I el diagnòstic era poc esperançador. Vos podria donar dades, moltíssimes dades.

Com per exemple, que segons les estadístiques europees, les persones sense sostre tenen una mortalitat entre 3 i 4 vegades superior a la de la població general i l’esperança de vida d’aquestes se situa entre els 42 i els 52 anys, aproximadament 30 anys menys que la resta de la població. Però no me ve de gust. En canvi, m’agradaria poder explicar les emocions que me genera escoltar frases com “Ells ho han cercat”, “És molt problemàtic/a”, “No van de feina” ... No ho puc explicar amb paraules.

Per això, no hi ha tanta diferència entre una persona sense sostre i jo, simplement unes circumstàncies, uns condicionaments, per a que ara les coses estiguin com estan.

No tot el que passa a la vida està sotmès a la nostra elecció conscient, no tot. No tot el que jo sóc és gràcies exclusivament al que jo he decidit i he fet a la meva vida, també he de donar gràcies a la meva família que me varen fer ser qui sóc, als amics que varen condicionar les meves decisions, i a moltes persones diferents i situacions que han fet que avui sigui on sóc. I si és així per a les bones decisions, també ho és per a les “dolentes”. Quan ens equivoquem, o actuem “malament”, també ho feim per algun motiu, i és que les nostres circumstàncies i les nostres experiències de vida ens marquen. Maquiavel s’equivocava, la naturalesa humana és bondadosa, solidària i preparada per l’Amor, el que passa és que encara no ho sabem, estem despertant. Per això, no hi ha tanta diferència entre una persona sense sostre i jo, simplement unes circumstàncies, uns condicionaments, per a que ara les coses estiguin com estan.

Per tant, essent conscients d’això, aquestes sentències que ens col·loquen a la “cara bona” del món, i deixen reduïdes a les persones en exclusió social a la “cara obscura”, s’han d’acabar. Aquesta denominació i idea de polaritat diferenciadora prové d’una injustícia social causada per la disfunció del nostre sistema econòmic-polític. Prové d’una forta crisi de valors socials i humans, d’un sistema educatiu obsolet que potencia el fracàs escolar d’aquells que no tenen la capacitat d’aprendre de manera homogènia i mutiladora. Prové de milions de creences i prejudicis d’una societat fonamentada en la por i que no recorda que tots som iguals, tots som la mateixa cosa i que ha oblidat que només es pot construir un món millor des de la bondat, la solidaritat i l’amor.

Sóc professora de filosofia a batxillerat i també professora de ioga, però el que m’ha canviat la vida ha sigut treballar a l’alberg perquè m’ha donat l’oportunitat de veure i entendre això, m’ha permès conèixer persones que podrien ser el meu pare, el meu germà o la meva millor amiga, m’ha ofert la possibilitat de veure plorar un ésser humà que tenia por o se sentia rebutjat i he pogut comprendre que no hi havia cap diferència entre ell i jo. No sé per què Déu, Buda, Alá, la Vida, l’Univers, o sia quin sia el nom que volgueu utilitzar, m’ha donat aquesta oportunitat però només puc donar les gràcies i apel·lar, amb aquestes paraules, a la reflexió, al despertar de la vostra consciència, a la vostra solidaritat...perquè sé, que dins els vostres cors, sabeu que no hi ha cap diferència entre ells i vosaltres. Noelia Hernández Garcia.

¿Te ha parecido interesante la noticia?

 Sí  No
Reciente
Visto
Comentado